Marc Guiu va causar furor entre l’afició del Barça quan, ara ja farà dos anys, va marcar el gol de la victòria en el seu debut contra l’Athletic Club a Montjuïc. Una definició impecable amb l’interior del peu li va obrir les portes del futbol d’elit. Era octubre. Fins a final de temporada, només va participar en sis partits més amb el primer equip. Creient que a Barcelona no tindria les oportunitats que mereixia, va decidir marxar. Jugava al Barça des dels set anys, quan va fitxar de la Penya Barcelonista de Sant Celoni, però va decidir fer les maletes i signar pel Chelsea. El club londinenc estava en plena reconstrucció, sense davanter centre de jerarquia, i amb molts minuts per repartir entre Premier League, les copes i la Conference League. Marc Guiu ho tenia clar: el principal motiu del seu fitxatge pels blues era el projecte futbolístic i la confiança que li havien mostrat. El Barça, d’altra banda, s’enduia els sis milions d’euros de la clàusula de rescissió.
Una confiança que, entrant a la seva segona temporada, encara no li han demostrat al davanter santceloní. Recapitulem. A la seva primera temporada a Anglaterra, va tenir una participació testimonial a la Premier i només va tenir continuïtat a la fase lliga de la Conference League. Una fase en la qual Cole Palmer no va ser inscrit. Per posar context de la importància que li donava el club. Això sí, Guiu va fer sis gols. Però el rendiment contra equips d’un nivell tan baix era difícilment extrapolable a l’elit i no va ser suficient per convèncer Enzo Maresca. A més, una lesió als isquiotibials al mes de febrer va bloquejar qualsevol mena d’oportunitat afegida que s’hagués plantejat el tècnic italià.
La situació semblava desencallar-se aquest juliol: el Sunderland, que acabava de pujar a la Premier, l’incorporava cedit. “És una gran oportunitat per portar al club on realment mereix ser. Tinc moltes ganes de la temporada que tenim per davant”, declarava per primera vegada com a jugador dels Black Cats. La il·lusió li va durar poc. Tretze minuts a la Premier League i noranta a la EFL Cup (amb gol inclòs). Això és el que va durar Guiu a Sunderland. Perquè Liam Delap, davanter del Chelsea incorporat de l’Ipswich Town el mateix estiu, es trencava l’isquiotibial. Maresca es quedava amb João Pedro com a únic davanter centre. L’últim dia de mercat, el Chelsea va decidir rescindir la cessió de Guiu perquè tornés a Stamford Bridge.
Sona bé, no? Els londinencs confien en ell com a segon davanter i tindrà minuts de qualitat. Doncs no. Ja fa més d’un mes que va tornar al Chelsea i només ha jugat setze minuts, en l’últim partit contra el Liverpool. De fet, l’extrem esquerre de dinou anys Tyrique George ha ocupat la posició de davanter centre abans que Guiu. Clarament, Maresca no creu en ell.
La de Marc Guiu no era una aposta de l’entrenador italià ni de la direcció esportiva, liderada per Paul Winstanley i Laurence Stewart. És una inversió més del nou Chelsea del consorci BlueCo (amb Todd Boehly i Clearlake Capital al capdavant) amb l’únic objectiu de treure’n un benefici econòmic. Perquè, després, d’ell, han arribat uns altres onze atacants, tots amb menys de vint-i-quatre anys en el moment del fitxatge, i representant una despesa de gairebé quatre-cents milions d’euros, segons dades de Transfermarkt. A més, ja han anunciat la incorporació de dos atacants més el 2026: Geovany Quenda i Emanuel Emegha.
El Chelsea ha gastat 400 milions d’euros en atacants després de Marc Guiu
| Nom | Edat (anys) | Equip de procedència | Preu (milions d’euros) |
| João Pedro | 24 | Brighton | 63,7 |
| Pedro Neto | 25 | Wolverhampton Wanderers | 60 |
| Jamie Gittens | 21 | Borussia Dortmund | 56 |
| João Félix | 25 | Atlètic de Madrid | 52 |
| Alejandro Garnacho | 21 | Manchester United | 46,2 |
| Estêvão | 18 | Palmeiras | 45 |
| Liam Delap | 22 | Ipswich Town | 35,5 |
| Omari Kellyman | 20 | Aston Villa | 22,5 |
| Kendry Páez | 18 | Independiente del Valle | 10 |
| Jadon Sancho | 25 | Manchester United | 5,9 (cessió) |
| Facundo Buonanotte | 20 | Brighton | 2,3 (cessió) |
| TOTAL | 399,1 |
La de Marc Guiu és l’enèsima demostració d’aquesta política. Però el davanter català no ha estat el més perjudicat. Raheem Sterling va jugar la temporada passada cedit a l’Arsenal i Axel Disasi va marxar també cedit el mes de gener a l’Aston Villa. A l’estiu, tots dos van tornar a Cobham, on, des del primer moment, van formar part de la popularment anomenada com a bomb squad: un grup de futbolistes amb contracte vigent que es canvien, entrenen, mengen i van al lavabo separats del primer equip. La marginació arriba al punt que Maresca ha reconegut no haver-los vist des de l’inici de la temporada. El grup era més nombrós a l’estiu, però Alfie Gilchrist, Lesley Ugochukwu, Datro Fofana i Armando Broja, entre d’altres, van trobar un nou destí abans que tanqués el mercat. Disasi ens va obrir les portes d’aquest vestidor amb una publicació a Instagram, quan encara tenia nombrosa companyia.
La PFA (Associació de Futbolistes Professionals) ja s’ha preocupat per l’estat dels futbolistes marginats. I ha intervingut per assegurar-se que tots dos entrenen en condicions òptimes. Maheta Molango, executiu en cap de la PFA, va alarmar-se quan Sterling va publicar una imatge entrenant passades les vuit del vespre, segons el mitjà anglès GMS. Molango, això sí, va poder confirmar que va es tractava d’un fet aïllat. De fet, es va mostrar satisfet amb els entrenaments personalitzats dels dos futbolistes. Això sí, monitorarà la seva situació perquè tinguin opcions per marxar del club en el següent mercat.
L’últim traspàs ha demostrat definitivament que l’Estrasburg, a la pràctica, és el filial del Chelsea
La política de fitxar a tort i a dret no només afecta joves promeses com Marc Guiu, que passa de ser un futbolista a una inversió més, i a futbolistes consolidats a l’elit com Sterling, apartat i marginat. També afecta un altre club, i part indispensable de l’estratègia de transferències: el Ràcing Club d’Estrasburg. Abans he mencionat el consorci BlueCo, propietari del Chelsea FC des del 2022. Doncs, un any després, van comprar el club de l’Alsàcia. Des d’aleshores, s’ha convertit en el pas intermedi i laboratori de proves per molts joves futbolistes abans d’arribar a la màxima elit. Dotze traspassos involucren ambdós equips en només dos anys. Als francesos no els hi ha anat malament esportivament. Aquesta temporada juguen competició europea per primera vegada en gairebé vint anys. Però, per l’afició, els resultats no ho són tot. L’últim traspàs ha demostrat definitivament que l’Estrasburg, a la pràctica, és el filial del Chelsea.
Emmanuel Emegha ha iniciat la seva tercera temporada al club. Cap jugador de l’Estrasburg ha fet més gols que ell des que va arribar. És el capità de l’equip. Doncs, ni dos mesos després d’assumir la capitania, apareix posant amb la samarreta del Chelsea. Marxarà cap a Londres al final de temporada. L’afició va explotar, i el van rebre amb una pancarta en què es llegia: “Emegha, peó de BlueCo. Després d’haver canviat de samarreta, torna el braçalet de capità”. No era la primera vegada que es manifestaven en contra dels seus propietaris. Els seguidors de l’Estrasburg fa mesos que critiquen la gestió de la propietat i demanant que venguin el club.
Fitxar pel Chelsea s’ha convertit en una pràctica de risc. La rotació de futbolistes que entren i surten del club cada mercat és excessiva i només respon a la voluntat de treure plusvàlues, sense tenir en compte les conseqüències no econòmiques. Futbolistes joves amb falses expectatives, jugadors consolidats a l’elit marginats i clubs històrics convertits en filials. I, mil milions d’euros després, l’equip està lluny de competir la Premier League. Benvinguts al nou Chelsea FC.